El passat dimecres 20 d’abril Victor Mallet, el corresponsal del Financial Times a Madrid, encara escrivia un article sobre “l’empty politics” (la política buida) del primer ministre Rodríguez Zapatero: una setmana després de la seva clamorosa patinada a la Xina (“he aconseguit 9.000 milions d’euros per al sistema financer espanyol”, fet que va ser desmentit pel fons sobirà xinès al dia següent), a Europa i a la premsa internacional se’n fa creus de la frivolitat sense límit que desprèn el governant espanyol. No porta ja set anys governant? Ningú no li revisa les coses que diu? Essent com és tan delicat el moment econòmic que viuen els països del sud d’Europa, com és que actua amb aquesta frivolitat dia sí dia també? Per què es guanya a pols sortir a les portades dels diaris generant titulars negatius? No és estrany que Wolfang Münchau, un dels columnistes més reputats del Financial Times, escrivís rotundament el passat dia 11 d’abril que “els rescats a Europa no s’han acabat a Portugal”, amb un títol inapel•lable: “Una Europa complaent ha d’assumir que Espanya serà la propera” (“A complacent Europe must realise that Spain will be next”). I el que trobo més inquietant: com és que a casa nostra no s’està parlant de que, en els futurs rescats a partir de 2013, una part del rescat l’hauran d’assumir els tenidors privats de títols de deute públic dels països afectats? ZP no s’adona que a l’Europa del sud s’ha acabat la festa, en forma de final dels diners sense fi que han plogut durant 25 anys des de l’Europa del nord, tal com mostren les eleccions recents de Finlàndia.
1.- Kenneth Rogoff és professor de la Universitat de Harvard i ex economista en cap del FMI. El passat 3 d’abril en una entrevista va dir que “existeix una altra probabilitat de que Europa hagi d’ajudar Espanya”. Aquell mateix dia, parlant dels actius d’Espanya per a sortir de la crisi, Rogoff va parlar de Catalunya, la qual “si fos un país seria un dels més rics del món”… Aquest és un altre dels economistes que, parlant sempre en termes de probabilitat (com s’ha de fer en economia), contemplen un possible rescat per a Espanya. A les institucions europees veig que el llenguatge polític és molt prudent, fins i tot en els països l’economia dels quals ha estat més brillant aquest 2010 (el PIB de Suècia, per exemple, va créixer un 7,2% el quart trimestre passat!!)… no és el cas del president espanyol.
2.- En aquest context, com pot dir ZP que “Espanya és un transatlàntic més proper a Alemanya que a Portugal”? Portugal té un atur només del 10% però el seu mal és que porta molts anys sense créixer econòmicament amb força, per la qual cosa té problemes creixents per finançar i per tornar el seu deute públic… i si en alguna cosa hi ha consens pel que fa a Espanya és que, si no hi ha grans reformes estructurals, l’escenari més probable al qual s’enfronta l’economia és el creixement zero o molt baix en els propers anys (que no generaria ocupació), precisament el mal portuguès… amanit amb una mica de mal grec (dèficit públic camuflat: molta gent m’ha preguntat al Parlament Europeu quin era el dèficit i el deute real de Catalunya després del canvi de govern) i també amanit amb una mica de mal irlandès (pèrdues procedents del sector immobiliari no prou reflectides als balanços bancaris, fet que escanya el crèdit a les empreses).
3.- ZP també comet un greu error quan públicament afirma que cada dia, al llevar-se, el primer que fa és mirar la prima de risc del deute públic espanyol en relació a l’alemany: això és una invitació en tota regla a què els especuladors tinguin incentius addicionals en apostar per un rescat d’Espanya!! Les reformes de ZP han estat més cosmètiques que efectives, sobretot la del mercat de treball de fa vuit mesos, i només han comprat uns mesos de tranquil•litat en els mercats financers. Repassant avui l’hemeroteca fins i tot la premsa afí al PSOE com El País, aquest ja anava ple d’articles avisant que no es reduiria l’atur, que no es flexibilitzaria el mercat laboral i que no s’eliminarien les diferències entre els treballadors fixos i els temporals. I així ha anat!! D’altra banda, el crèdit bancari segueix reduint-se d’acord amb les dades oficials del Banc d’Espanya, i sense una recuperació del flux del crèdit no hi haurà recuperació econòmica sòlida (de fet, aquest és un pre-requisit per a sortir d’una crisi financera, tal com s’ha confirmat ara a Europa).
4.- Els mercats financers, però, estan calant el personatge de ZP i és un escenari bastant probable, abans de les eleccions 2012, noves tensions per a col•locar les futures emissions de deute públic espanyol. Cal tenir present que el deute públic espanyol de totes les administracions públiques acaba de superar els 800.000 milions d’euros a finals de 2010 (un 75% del PIB) segons dades del Banc d’Espanya, quan a finals de 2007 era només de 502.000 milions… i un 73% del deute correspon a l’administració central. Per això quan ZP diu que “Espanya ha fet els seus deures i que no considera necessàries noves mesures d’ajustament” i ho diu amb aquell dogmatisme d’esquerres infal•lible tan característic… jo em poso la mà a la cartera.
5.- Els resultats de les darreres eleccions a Finlàndia, que han suposat tot un terratrèmol polític per la irrupció del partit “autèntics finesos” amb un 19% del vot, s’han despatxat a casa nostra amb una majoria de comentaris simplistes sobre l’auge de l’extrema dreta. Això em sembla un greu error: en el país líder en educació d’un dia per l’altre un de cinc habitants no s’aixequen del llit convertits en ultres. Curiosament, la premsa d’esquerres a casa nostra ha passat per alt el fet que el partit socialista finès ha salvat els mobles electorals prometent finalment, tal com han fet els autèntics finesos, revisar a fons el rescat de Portugal, en trobar-lo massa generós en l’ús del diner públic finès per a rescatar el govern portuguès.
6.- Molts països del nord d’Europa han superat de manera brillant la crisi econòmica al 2010, per mitjà d’un augment de les exportacions industrials d’alt valor afegit (amb tot el que això suposa de sacrificis laborals, justícia eficient, pagament de factures a 30 dies, salaris lligats a productivitat, marcs laborals i salaris flexibles…). En aquests països el ciutadà mitjà es pregunta de què han servit 25 anys de generosos fons de cohesió: la traçabilitat del diner públic (el seguiment d’un euro des que és recaptat en impostos fins que és gastat o invertit) la demanen escrupulosament tots els partits polítics, verds inclosos. Els espanyols encara no s’han adonat que la festa s’ha acabat i que el nord d’Europa no tornarà a regar el sud amb diner públic com abans.
7.- ZP hauria d’estar preocupat per la proposta del Consell Europeu de finals de març de 2011, relativa a fer recaure en els inversors privats una part dels costos de futurs rescats a partir de 2013, el que en anglès es coneix com a “haircut”: tal com escrivia Wolfang Münchau al Financial Times el passat 13 de març, la “possibilitat de fixar retallades en els títols de deute públic a partir de 2013 pot acabar contaminant els títols de deute d’aquell país emesos amb anterioritat”. I si, com es va dir, els criteris a seguir són els del FMI, ja ens podem anar preparant. El darrer rescat d’aquest mena va ser el d’Argentina el 2004 i la recepta va ser la següent: moratòria de pagament, minoració dels tipus d’interès, retirada de dipòsits massiva i una devaluació del pes argentí (cosa que aquí no podem fer)… i la devastació és prou coneguda: ruïna econòmica i financera i tota una generació de joves expulsats del país.
8.- No podria ser ZP un socialista inspirat en les socialdemocràcies nòrdiques, moderadament atlantista, coneixedor de les dinàmiques dels mercats, actiu en la construcció europea (el seu govern va deixar passar la reforma de la supervisió financera durant la presidència espanyola) i reformista abans que immobilista dogmàtic? Hauria pogut reconèixer abans la crisi sense perdre dos anys… i també, com publicava El País de fa tres diumenges, prendre mesures quan al 2006 el Banc d’Espanya li recomanava prendre mesures per aturar la bombolla immobiliària espanyola (publicat en un reportatge de 5 pàgines al suplement dominical Negocios), una bombolla que no era culpa dels americans.
I si a tot això li afegim l’increment del preu del petroli al 2011 (no previst en els Pressupostos Generals de l’Estat espanyol), l’augment del tipus d’interès del BCE (que ja no pot esperar més a que Espanya faci els deures), la caiguda del crèdit bancari a les empreses, la guerra de Líbia i la incertesa política al nord d’Àfrica, l’estancament del consum espanyol (el component més important del PIB), el creixement de l’atur… poc hi podrà una bona temporada turística i un augment de les exportacions catalanes. ZP hauria de ser molt més caut però estarem fins al 2012 en mans d’un president frívol, superb i orgullós, al qual ha donat suport durant aquests darrers tota l’esquerra catalana. Si algú pot fer caure l’euro, en ZP en té uns quants números.
